Aigües Ter Llobregat (ATLL)Àrea Metropolitana de Barcelona (ÀMB)EbreSin categoría

Aigües en mal estat

Font: FRANCESC VALLS el Pais

La privatització d’ATLL il·lustra el nyap que és capaç de fee el poder democràtic quan actua més aviat per devoció privatitzadora que no pas per interès públic

 El 21 de febrer passat, mentre representants del tercer estat i prínceps electors buscaven el pacte a les terres de Flandes, el Tribunal Suprem revocava el contracte de concessió de l’empresa pública Aigües Ter-Llobregat (ATLL) a un consorci liderat per Acciona per 1.000 milions d’euros durant 50 anys. La major privatització mai realitzada per un Govern català quedava així tocada de mort “per l’existència de vicis en el procediment de licitació no imputables als licitadors”, segons el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (2015) o “per violar la igualtat de condicions en què s’ha de produir la licitació”, d’acord amb la recent errada del Suprem. El tema no és trivial, ja que ATLL distribueix l’aigua en alta i proveeix a més de quatre milions de persones que viuen a Barcelona i la seva àrea metropolitana.

D’aquesta manera la justícia engegava en orris, amb el particular conte de la lletera de l’Executiu d’Artur Mas, la manera com s’ha de construir un país reduint en cinc dècimes el dèficit de la Generalitat. Eren temps en què els convergents —en aquell moment sobiranistes majoritaris— pugnaven amb el PP per ser els campions de la retallada. Catalunya es debatia, segons el relat del nacionalisme oficial, entre ser la naixent Holanda del sud o un mercat de casinos apadrinats per Sheldon Adelson, obstinat a convertir una (autoproclamada) mil·lenària nació en la Mahagonny europea. Però seguim el curs de l’aigua. L’acord entre la Generalitat i Acciona no va tenir efectes fins a les 23.59 hores del 31 de desembre del 2012, un minut abans que sonessin aquestes dotze campanades que van transformar la pecadora i malbaratadora Generalitat en germana gran de la confraria del sagrat objectiu de dèficit.

Ara, després de la sentència del Suprem del 21 de febrer passat, la joia de la corona de la privatització del difunt Govern dels millors costarà un ull de la cara al sempre culpabilitzat erari públic. Recuperar la concessió suposarà, pel cap baix, 380 milions d’euros, segons la provisió que va realitzar el Govern el 2014, malgrat negar que n’hagués reservat cap quantitat. Aquest viatge sense destinació il·lustra el nyap que és capaç de fee el poder democràtic quan actua més aviat per devoció privatitzadora que no pas per interès públic. Però el mecanisme no sorprèn els llocs on el comissionista corrupte sol disfressar-se de bon gestor liberal.

El curs de l’aigua no és cristal·lí, sinó més aviat tèrbol. Així ho demostrava un informe recent de la Guàrdia Civil, avançat per a aquest diari, que posava en relleu que directius de l’empresa pública Acuamed i de la constructora FCC van manipular presumptament informes tècnics per evitar extreure els llots tòxics que quedaven al pantà de Flix. D’aquesta manera, pretenien donar per finalitzada l’obra de descontaminació i que FCC cobrés els 36,9 milions d’euros que reclamava a Acuamed per les tasques de neteja dels residus deixats per Ercros. Una enginyera de l’empresa pública que es va negar a sotmetre’s al tripijoc va ser acomiadada. Heus aquí un altre exemple de col·laboració entre públic i privat.

Un darrer esglaó d’aquest tèrbol i enfangat recorregut de l’aigua l’ha ofert una recent auditoria de Barcelona Regional, que ha trobat sobrevaloració dels actius aportats per Agbar el 2012 —amb Xavier Trias d’alcalde de Barcelona— en la creació de l’empresa mixta pública i privada que subministra l’aigua a Barcelona i a 22 ciutats properes. Els actius en qüestió tenen, d’acord amb l’auditoria, un valor de 130 milions d’euros i no de 476 milions, com va declarar Agbar, i va acceptar devotament l’Área Metropolitana de Barcelona. A més, l’adjudicació del servei, es troba pendent de sentència del Tribunal Suprem, ja que va ser feta sense passar per concurs públic. Entre el 2008 i el 2013, dues fundacions de CDC —Catdem i Barcelona Fòrum— van rebre del grup Agbar donacions per més d’1,5 milions d’euros.

Renato Zangheri, que va ser alcalde comunista de Bolonya durant 13 anys, va posar en funcionament, a la capital de la llavors vermella Emilia Romagna, un autèntic estat del benestar per combatre les desigualtats. Per a això, va establir una forta descentralització, va recórrer al dèficit per finançar els serveis i va establir ponts de col·laboració amb el sector privat, un aspecte que usen com a bandera els detractors de la remunicipalització de serveis bàsics. Zangheri tenia clar que el públic havia de guarnir l’ímpetu del negoci perquè triomfés l’interès comú. Tot allò succeïa en la Itàlia prèvia a l’esclat de la corrupció. Ara, la supeditació de la política a l’economia converteix en quimera el model Bolonya anys setanta. I això és vàlid per als territoris de l’imperi espanyol, incloent-hi Flandes.

alta_bcn_0
Article anterior

El extraño camino de ATLL

22M4actes
Següent article

22 de març #DiaMundialAigua. Creix l’interès social per l’aigua

Sense comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>