Descarrega l’estudi complet aquí: http://bit.ly/1braBNK

“Per tot això, l’aigua no s’ha de mercantilitzar, privatitzar o comercialitzar, i ha de quedar exclosa de tots els acords comercials internacionals i bilaterals, tant actuals com futurs, així com dels acords d’inversió.”

En l’onada més virulenta de la globalització neoliberal, assistim a un procés de privatització, mercantilització i acaparament de certs béns que, per la seva naturalesa, són vitals per a la protecció de la dignitat i de la vida humana. Ens referim a l’aigua, a la terra, als aliments, als recursos energètics, i a tots aquells béns els quals la limitació al seu accés, gaudi o garantia podria posar en perill l’exercici d’una àmplia gamma de drets humans (DDHH) reconeguts en la Carta de l’Organització de les Nacions Unides (ONU). Alguns d’aquests béns, fins i tot han estat elevats a la categoria de drets humans, com és el cas de l’aigua, mitjançant Resolució de l’Assemblea General de l’ONU de l’any 2010.

En el marc de la protecció dels drets humans, l’estat ha estat i és el principal responsable del seu respecte, protecció i compliment, i en el cas de les privatitzacions de serveis, no pot renunciar a les seves obligacions respecte dels mateixos. No obstant això, no podem obviar que en aquests processos de privatització, mercantilització o acaparament de béns essencials per a la vida, les empreses transnacionals (ETN) ocupen un paper fonamental, havent per tant ser responsables dels possibles impactes negatius que les seves activitats puguin ocasionar sobre els drets de les persones i de les comunitats afectades per les mateixes.

De fet, de les 150 economies més grans del planeta, 87 són ETN i només 63 estats, el que permet a aquestes imposar determinades decisions per operar en un país. Les grans corporacions han acaparat un poder econòmic sense precedents, que gradualment s’ha anat traduint en un major poder polític, a mesura que avança el procés de globalització i es consolida el model capitalista imperant. Aquest nou poder de les ETN s’enfila per sobre de les estructures estatals, i passa a prendre la iniciativa per prioritzar els seus interessos, amb unes pràctiques allunyades de la democràcia i on els DDHH són recurrentment vulnerats; en molts casos, indubtablement, amb la connivència i submissió dels estats.

D’altra banda, si bé és cert que en les últimes dècades hi ha hagut un avanç normatiu significatiu en el reconeixement dels drets humans i s’han adoptat tractats i protocols vinculants per als estats en la matèria, també s’ha produït una evolució sense precedents del Dret internacional mercantil i d’inversions, que ha generat una enorme asimetria entre la protecció dels drets humans i la protecció de les empreses en el desenvolupament de les seves operacions comercials o financeres, evitant avançar cap a un instrument jurídic internacional vinculant en matèria de drets humans. Això vol dir que s’ha prioritzat la protecció de les activitats de les empreses davant de la protecció dels drets de les persones i dels pobles quan tots dos s’han trobat en conflicte.

En aquest document s’ha treballat sobre tres qüestions que resulten claus per entendre la relació entre la privatització de béns, els DDHH i el desenvolupament de les persones i dels pobles. La primera, establir la necessitat de millorar l’enfocament en el tractament jurídic de béns que són essencials per garantir la vida humana, reconeixent conjuntament com a béns públics o béns globals i com DDHH protegits per un règim de dret. Per a això s’ha abordat la qüestió de l’aigua, per la seva importància no només com a element vital per a la humanitat, sinó per al desenvolupament d’activitats productives i econòmiques, i la seva categorització com a bé comú i com a dret humà.

La segona d’elles, fixar com la privatització, la mercantilització o l’acaparament d’un bé essencial o el del seu subministrament, pot determinar un patró de violacions d’una gamma àmplia de drets humans reconeguts internacionalment. Per a això, hem analitzat sis casos d’intervencions d’empreses transnacionals a través de diferents operacions comercials, industrials o de prestació de serveis, en sectors econòmics estratègics en països d’Amèrica Llatina, en què la gestió de l’aigua apareix compromesa, i com l’impacte d’aquestes activitats sobre el recurs hídric ha provocat tot un seguit de greus violacions de drets humans a les comunitats afectades.

La tercera qüestió, exposar que no només els Estats poden violar els drets humans, sinó que les empreses també ho fan, i més en un context de gran impunitat. Si el Dret internacional estableix clares obligacions per als estats en matèria de drets humans, no fa el mateix per a les empreses, per a les que s’ha establert una sèrie de codis o directrius de caràcter no vinculant, que no fan sinó reflectir l’absència de voluntat política per reconèixer l’impacte negatiu de les activitats de les empreses sobre els DDHH i el menyspreu cap al dret de les víctimes d’aquestes violacions a ser reparades.

Descarrega l’estudi complet aquí: http://bit.ly/1braBNK