D’aquí pocs dies la Unió Europea haurà de decidir si admet a tràmit la iniciativa ciutadana europea que demana que l’aigua -com a dret humà que és- esdevingui un bé públic i no comercial. A partir d’aquí s’iniciaria el debat al Parlament Europeu.

La iniciativa, homologable a les iniciatives legislatives populars de casa nostra, va recollir 2 milions de signatures. Però si estudiem amb més atenció on es van recollir la majoria de signatures, s’observa que un país va eclipsar la resta, amb més de mig milió de signatures: Alemanya. La seva postura va ser tan ferma que no es pot entendre la sortida de l’aigua de la nova directiva de concessions de la Comissió Europea, el juliol passat, sense tenir en compte el seu paper, a banda de la pressió social. Aquest va ser un dels primers èxits del moviment europeu de l’aigua, que va manifestar-se a través de la iniciativa ciutadana europea.

Pot sorprendre que des d’un país com Alemanya es defensin postures que limiten el lliure mercat, però potser és que el mantra en què vivim a casa nostra, on només s’aposta per un únic model neoliberal i oligopolístic, no és ni de bon tros l’hegemònic a Europa. O, dit d’una altra manera, potser a Europa hi ha més consens del que alguns voldrien al voltant de la incapacitat del mercat de donar resposta a les necessitats bàsiques. A Holanda, per exemple, la Constitució estipula que la gestió de l’aigua només pot ser pública. A Itàlia, fa dos anys, la societat civil aconseguia afegir a la Constitució, via referèndum, els mateixos postulats. Queda clar que per a molts països la gestió de l’aigua no és un tema d’ideologies partidistes, sinó de consensos socials.

Potser ara ja sorprendrà menys saber que fa poques setmanes Berlín va remunicipalitzar el servei d’aigua de la ciutat i que va posar fi així a la seva gestió privada seguint el camí dels 170 municipis alemanys que des del 2007 han remunicipalitzat l’aigua, el gas o l’electricitat. O seguint l’estela de París, que ho va fer el 2010 i va aconseguir un estalvi anual de 30 milions d’euros i una reducció de tarifa del 8%.

El model públic de gestió de l’aigua és l’hegemònic a Europa, on abasta el 70% de la població. Aquest model ha universalitzat el servei, ha aconseguit les eficiències més elevades i, sobretot, és el que assegura amb més garanties unes polítiques ambientals eficaces i una millor qualitat de l’aigua. Llavors, ¿per què a Catalunya no arriba ni tan sols al 20% de la població? No és que tinguem precisament un sector altament diversificat i amb una alta competitivitat, atès que el 80% restant -6 milions de catalans- és abastat pràcticament per una única empresa, la francesa Agbar-Suez. Un clar monopoli en què tampoc ens serien vàlides les suposades grans virtuts que el lliure mercat ens hauria d’oferir (¿competència i preus ajustats?). Aquesta acumulació de poder és la resposta a la realitat, tan diferent, de Catalunya respecte a Europa en la gestió de l’aigua.

Una realitat que, lluny de canviar, es perpetua. Si fa un any arrencava la privatització d’Aigües Ter Llobregat amb una pujada de la tarifa acumulada del 84,76%, i al cap de pocs mesos es privatitzava el sanejament a l’àrea metropolitana de Barcelona, amb una pujada de la tarifa dels últims anys del 37,5%, fa quatre dies s’anunciava el torn de les depuradores. Però cal alertar que la transformació de l’aigua -un bé essencial per a la vida de les persones i del medi natural- en un actiu financer mai solucionarà la tresoreria de la Generalitat o de qualsevol ajuntament. Ben al contrari, la descapitalització de les administracions públiques les arruïnarà en el futur immediat, i la seva dependència del concessionari serà total. Oblidem-nos de les paraules regulador o control , estarem venuts.

Cal tenir en compte que els serveis públics de l’aigua tenen un valor incalculable, ja que són imprescindibles per a la cohesió social i indispensables per assegurar l’equitat i la igualtat. Catalunya és a les portes d’una fractura social i ecològica sense precedents, i mercadejar amb els serveis més bàsics no fa més que empènyer-nos cap a l’abisme, agreujant i fomentant a curt i mitjà termini l’aflorament de bosses de pobresa, l’aparició de guetos i l’exclusió social. Aquesta crisi, paradoxalment, no ens està duent a una reducció de les diferències entre les classes socials. Els que més tenien, els que més feien i que més responsabilitat han tingut són els que hi han perdut menys. A Catalunya, avui, hi ha moltes més desigualtats que ahir, i les polítiques que tenim damunt la taula no fan sinó empitjorar l’escenari futur.

Com a París i Berlín, potser ja és hora que parlem de tot plegat i que decidim, entre tots, quines polítiques d’aigua volem.