Remunicipalització

Aigua, de l’aixeta privada a la pública

Aigua, de l’aixeta privada a la pública

Remunicipalitzar el subministrament de l’aigua es presenta com a alternativa a la gestió privada, que afecta el 82,8% de la població

Quin ha de ser el model de gestió del cicle de l’aigua, si ha d’estar en mans públiques o bé sota responsabilitat privada, és ben segur un dels grans debats electorals amb vista a les pròximes municipals, en un país en què la gestió privada de l’aigua afecta un 82,8% de la població, tot i que les iniciatives locals per remunicipalitzar el servei van apareixent per tota la geografia catalana.

Un estudi realitzat per Aigua és Vida, plataforma que lluita per retornar la responsabilitat sobre el cicle de l’aigua, retrata com Catalunya ha esdevingut la regió del món en què l’empresa privada manté una posició més sòlida en la gestió del cicle de l’aigua. Així, el 82,8 % de la població té un subministrament privat, ja sigui per concessió a un operador privat o bé a través d’una empresa mixta. Val a dir, però, com revela l’estudi, que l’interès privat es mou per qüestions demogràfiques: només un 46% dels municipis tenen el servei de subministrament i potabilització privatitzat, però entre aquests hi ha gairebé tots els de la conurbació de Barcelona.

Com explica Moisès Subirana, portaveu d’Aigua és Vida, “a Catalunya històricament, des del segle XIX, s’ha mantingut un servei privat a l’àrea urbana de Barcelona, a través de la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB), antecedent d’Agbar, mentre que, a la resta del territori, la titularitat, tant de les infraestructures com de la gestió, es mantenia pública”. És als anys noranta que Agbar principalment, a través de la seva filial, Sorea, i la filial de FCC, Aqualia, van anar desplegant la privatització pel territori. Ara, Agbar, sota diferents noms, amb filials o en empreses mixtes, abasta un 74,3% de la població, i Aqualia, un 5,5%.

Un cas notori en aquest procés va ser el de l’absorció de Cassa, de Sabadell. Tanmateix, del 2010 ençà, s’han anat succeint al territori iniciatives remunicipalitzadores, a poblacions com ara el Figaró (Vallès Oriental), Alfés (Segrià), Arenys de Munt (Maresme), Foixà (Baix Empordà), Montornès (Vallès Oriental), Santa Maria de Palautordera (Vallès Oriental) o Vilalba Sasserra (Vallès Oriental). Com diu Subirana, ¿a moltes altres localitats, la població es planteja que el servei torni a ser municipal. Es demanen consultes, però hi ha resistència perquè la privatització mai supera un referèndum”. Una de les grans “batalles de l’aigua” que s’estan duent a terme té lloc a Terrassa, on la companyia Mina Pública d’Aigües de Terrassa, de la qual Agbar és la màxima accionista, veu com els terrassencs demanen un referèndum per decidir si se li renova la concessió del subministrament d’aigua, que clou el 31 de desembre de l’any vinent. En opinió del portaveu d’Aigua és Vida, la remunicipalització “està demostrant que funciona millor: tenim l’exemple d’Arenys de Munt, amb tarifes progressives, una política laboral òptima i, en general, més transparència en la gestió”. En el cas del municipi d’Alfés, la remunicipalització va tenir lloc arran de la negativa del consistori d’apujar el preu del metre cúbic, cosa que va fer marxar la concessionària, i va animar l’administració local a fer-se càrrec del subministrament. Al Figaró-Montmany, la conversió de privat a públic va revelar que l’administració del servei havia estat opaca.

Cal fer avinent que l’esforç de remunicipalització sempre és feixuc, donat que els ajuntaments que es decideixen a fer-ho sovint han d’enfrontar-se a litigis contenciosos administratius interposats per l’antiga concessionària, que reclama indemnitzacions per inversions realitzades.

La privatització, segons explica Subirana, “sovint és una solució per pal·liar els problemes de liquiditat de les arques municipals, que es poden resoldre amb el cobrament del cànon concessional a les empreses que es fan càrrec del servei. Aquest cànon, que en principi s’hauria de destinar a millores del cicle de l’aigua, s’esmercen per a altres fins, com ha passat en el cas de Girona, que quatre milions d’euros s’han destinat a obres d’art”.

Com reflecteix l’estudi d’Aigua és Vida, que referencia el preu de l’aigua per metre cúbic a cada població, la gestió en mans de privats encareix el rebut de l’aigua, un 25% de mitjana. Com explica Subirana, “les empreses privades compten amb un mercat monopolitzat, captiu, perquè tothom en consumeix, d’aigua, així que poden jugar amb el metre cúbic, afegir al rebut costos no associats directament al cicle de l’aigua, o inflar-ne d’altres, com el de personal”. Segons afirma el portaveu d’Aigua és Vida, “quan aquestes empreses fan subcontractacions, hi carreguen fins a un 20%, i les multes que reben les inclouen al rebut, i així difícilment poden tenir incentius per millorar el servei, quan s’escau”.

És especialment perceptible la diferència de preu entre públic i privat a l’àrea metropolitana: si l’abastament l’ofereix la Societat d’Economia Mixta -85% Agbar, 15% públices paga de mitjana 1,82 euros per metre cúbic, mentre que als municipis veïns on el subministrament és de titularitat pública, es paguen 0,95 euros. Al Vallès hi trobem una situació semblant: així, si a Sabadell l’usuari paga 1,248 euros per metre cúbic, a la veïna Barberà del Vallès paga 0,867 euros. Val a dir que no sempre titularitat pública és sinònim d’aigua barata: Manresa pot mantenir un preu de 0,98 euros el metre cúbic i Figueres, 0,95; però Mataró, que apareix sempre com a model a seguir, fixa un preu d’1,29 euros el metre cúbic, i Vilafranca, 1,08. En tot cas, com diu Moisès Subirana, “sempre seran tarifes que respondran a una lògica d’interès social, en què els diners recaptats per la societat pública es destinen o bé a millorar la xarxa o bé a contenir una pujada futura dels preus, amb un control real de la informació”.

 

Un Pacte Social per l’Aigua a Catalunya

El 2010 l’ONU va declarar l’accés a l’aigua un dret humà bàsic. Així doncs, “com es pot subordinar a un actor privat que té altres prioritats, com assolir uns resultats d’explotació?”, es pregunta Moisès Subirana. Aigua és Vida ha aconseguit que vuit forces polítiques (ERC, ICV, EUiA, CUP, Barcelona en Comú, Movimiento RED, Podem i Procés Constituent) i associacions de l’entramat cívic s’adhereixin a un pacte social per l’aigua a Catalunya, que aposta per retornar la gestió de la captació, gestió i la distribució a l’àmbit públic, i sobretot als municipis o a cooperatives ciutadanes sense ànim de lucre, per fer-ne una gestió social i transparent.

Partits d’esquerres, entitats ecologistes i altres plataformes socials han signat el document per intentar posar fi a situacions de discriminació, ja que consideren que actualment no tothom té garantit l’accés a aquest dret bàsic universal. Subirana recorda que aquest conflicte és especialment transcendental en temps de crisi: “A Europa, arran de la crisi, la troica va instar els països més perjudicats, com ara Grècia, Portugal i Itàlia, a avançar en la privatització de l’aigua per reduir el seu deute. Fins i tot se l’hi va demanar a Itàlia, que en referèndum havia rebutjat anteriorment aquest supòsit.”

Font: El Punt Avui

Article anterior

L'empresa d'aigües, funciona

Següent article

Declaració del Moviment Europeu de l'Aigua sobre el Fòrum Mundial de l'Aigua

Sense comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *