Autor: Redacció CCOO

(El grup AGBAR inclou diverses empreses com SGAB, SOREA…nosaltres en aquest article anomenarem AGBAR a qualsevol empresa del grup.)

El mon de l’aigua a casa nostre està més remogut que mai. La doctrina privatitzadora dels serveis entorn al cicle de l’aigua, abastament, depuració i recuperació s’imposa arreu del país, tant al territori metropolità de la mà de l’Àrea Metropolitana com a la totalitat del país amb especial incidència a la Regió Metropolitana de Barcelona, de la ma de la Generalitat i l’Agència Catalana de l’Aigua. Tot apunta a que els moviments fets pels poders polítics metropolità i català no son aliens al vell somni de l’empresa AGBAR de gestionar, influir i decidir en pràcticament totes les decisions que afecten al cicle de l’aigua a Catalunya amb incidència sobre la pròpia planificació del recurs que correspon per llei en exclusiva a la Generalitat de Catalunya.

AGBAR com quasi tothom sap va deixar de ser una empresa de capital majoritàriament català (La Caixa) per a passar a estar dominada per la multinacional francesa del sector SUEZ.

La Caixa, aquesta caixa-banc que es nodreix dels estalvis populars va abandonar la seva participació majoritària a AGBAR en favor de SUEZ. Abandona una empresa puntera en el sector serveis, amb desenvolupament tecnològic i capacitat per a projectar-se a l’exterior, per passar a controlar ADESLAS, un grup d’assegurances mèdiques, curiosament coincidint amb el canvi de govern de la Generalitat i l’immediat inici de les greus retallades al sistema sanitari públic dirigides per Boi Ruiz, que fins aleshores era el cap de la patronal de la sanitat privada. La Caixa, la de tots, apostant per fer negoci amb el deteriorament de la Sanitat públicaen detriment del sector de serveis tecnològics.

El control de l’aigua en alta de l’Àrea Metrpolitana ha sigut des de fa temps un objectiu estratègic d’AGBAR: Tenir la clau de l’aixeta del subministrament en alta a la Regió Metropolitana és clau per exercir de poder fàctic omnipresent al sector de l’aigua negoci per aquesta empresa.

També trobem la presència d’AGBAR ala gestió de la gran infraestructura del canal Segarra- Garrigues, un negoci ruïnós pel país però ben profitós per a als contractistes del canal. Ara per ara el nombre d’agricultors disposats a pagar els costos de la connexió i el preu de l’aigua, que disposava d’una concessió a precari de 100 hm3/any que ja ha vençut i per tant sense concessió en ferm és ínfim. Moltes veus des del moviment ecologista i de defensa del Ebre han vist sempre aquesta obra, i la presència d’AGBAR amb la sospita d’una reserva estratègica d’aigua per a la regió metropolitana de Barcelona.

La privatització de la gestió d’Aigües Ter Llobregat

En aquest mateix número d’InfoSostenibilitat trobareu un documentat i extens article de Joan Gaya sobre aquest tema del que ja hem informat en altres números d’aquest butlletí digital.

En dos anys la política convergent destrossa el model sostenible i públic de la gestió de l’aigua.Privatització de la gestió en alta del sistema Ter-Llobregat. Pitjor que la ultradretana Esperanza Aguirre que finalment es va retirar de la venda del Canal Isabel 2ª perquè en els temps que corren és un malvendre. Mas Collell insisteix en privatitzar allò que funciona i és rendible, com ATLL; és clar el que no funciona i no és rendible ningú ho vol.

El deute monumental és la veritat i alhora l’oportunitat per a l’excusa: fer política és establir prioritat tant en temps de bonança. És la veritat que en temps de bonança el govern tripartit de la Generalitat, i aquí el tripartit la va cagar solemnement amb la seva actitud d’acontentar a tothom, a tots els municipis i especialment al seus, i molt especialment als de la corda del honorable Montilla. Ara en temps d’estalvis obligats fer política continua sent definir prioritats; en les infraestructures cal ponderar entre les polítiques d’infraestructures viaries i les ambientals. Les ambientals han desaparegut del mapa. I les que formen el patrimoni de la Generalitat, siguin de l’ACA o d’ATLL és lliuren al capital privat perquè les explotin en el sentit més econòmic i pejoratiu de la paraula.

La nova empresa mixta AGBAR( 85)- AMB (15)

Aquesta empresa que es pretén crear per a la gestió integral del cicle de l’aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona: inclou la concessió sense concurs del soci majoritari (85% del capital aportat en forma d’actius) de la nova empresa a AGBAR, que portarà la gestió del abastament a la gran majoria de l’AMB, ciutat de Barcelona inclosa, la propietat i gestió de les EDAR Metropolitanes (aportació de l’AMB, que n’és la propietària i valorant aquests actius en un 10-15%) i la gestió i venda de l’aigua regenerada que es produeix en aquestes depuradores.

El període de concessió serà per 35 anys. Després explicarem els detalls.

El suport legal per aquesta adjudicació directe, sense concurs es basa en l’informe signat, no creiem que elaborat, pel secretari de l’AMB. Les argumentacions centrals d’aquest informe son tres: la primera en l’afirmació de que abans de que el servei s municipals d’aigües fossin metropolinitzats, en moltes d’aquestes ciutats metropolitanes, Barcelona inclosa, mai s’havia portat a terme la declaració formal de municipalització del servei; d’aquí en dedueix erròniament, en el nostra parer i en el de molts altres experts i amb jurisprudència que ho suporta, que per tant aquest era fins aleshores un servei públic alhora estrictament, sotmès al dret privat.

La segona argumentació es basa en justificar el fet de que malgrat AGBAR no disposa de concessió en regla lliurada pels poders locals competents en que3 de facto “existeix una relació contractual de naturalesa concessional entre l’AMB com a concedent la SGAB ( grup AGBAR) com a concessionària. És a dir hi ha “relació concessional” sense concessió (pseudo-concessió). Algun jutge de Barcelona no hi va veure ni concessió ni relació concessional en sentència dictada ara farà uns tres anys, de moment vigent.

L’informe finalitza estenent-se en la possibilitat legal de que l’AMB pugui escollir sense concurrència el soci privat per a la nova empresa. Ho presenta com una excepció al principi de concurrència pública en la concessió sota el supòsit de l’existència d’un únic possible proveïdor. No cal dir que altres empreses del sector han presentat al·legacions en disconformitat amb aquesta excepció parida amb fòrceps. I cal recordar que no tots els municipis de l’AMB estan servits per empreses del grup AGBAR.

Més enllà de la presumpta legalitat de l’operació, de les escletxes legals que es busquin, o de la seva omissió, no ens entre en nostre magí que una situació d’al·legalitat com la que es troba el grup AGBAR en la seva relació concessional, al menys a la ciutat de Barcelona amb sentencia judicial inclosa, s’acabi convertint en avantatjosaper l’empresa respecte al que pugui succeir en d’altres ens locals (ELAs) que tenint un concessionari també privat, el tenen perfectament en regla les seves concessions. Que una possible i discutible omissió d’un acte administratiu com és la, segons l’informe del secretari, no municipalització al seu temps del servei d’aigües pugui representar aquesta discriminació, repetim, no ens entra en el magí de la nostra lògica de justícia. Efectivament les avantatges que aquest fet comportaria pel grup AGBAR com mínim serien aquests tres:

• El més important és que si s’hagués fet des de l’administració aquesta municipalització de que es parla, ara s’hauria acabat el període concessional i AGBAR hauria d’haver saldat totes les amortitzacions i revertir integrament el servei al seu titular lliure de càrregues. Si hi ha “relació concessional” i les tarifes son aprovades pel titular del servei i validades per la Comissió de preus, han d’estar conformades d’acord amb els preceptes legals que inclouen la càrrega de les amortitzacions i de la reversió del servei. Això té una importància singular que influeix en el que és la valoració d’actius que conformen el repartiment accionarial de la nova empresa. És clar que per una empresa “ben concessionada” no tindria aquesta avantatge que actualment té AGBAR per “mal concessionada”. (* veure al final de l’article l’opinió de un expert jurista sobre la reversió d’un servei no municipalitzat)
• Període de concessió: el màxim legal que era a mitjans de segle passat de 99 anys, ara actualment és de 50 anys a comptar des de la concessió. El màxim antiguament legal de 99 any ha estat superat amb escreix en els anys en que AGBAR exerceix de servidor d’aquest servei públic essencial. Ara bé, si seguint els criteris del propi informe del secretari i admetéssim que cal comptar 50 anys a partir de quan? De la metropolinització del servei, de data 17 de juliol de 1980. O de la existència de “relació concessional” entre l’AMB i AGBAR mitjançant contracte entre SGAB i AMB de data 18 d’abril de 1983? En el primer cas el període de la concessió a l’empresa mixta que es pretén crear seria de 17 anys i en el segon cas de 20 anys. Però no, el període de concessió que es proposa en l’informe del secretari és de 35 anys, adduint una clàusula condicional d’un contracte que no es va fer efectiu al 1983.
• Finalment queda l’exempció d’acudir a un concurs públic. Aquí trobem diverses frases extretes del informe que pretén justificar la legalitat i conveniència de l’adjudicació directe sense concurs públic: “La llei de contractes del sector públic…per raons tècniques o de protecció de drets d’exclusiva el contracte es pugui encomanar a un empresari determinat. Ens estem referint a l’excepció del principi de concurrència pública en l’adjudicació de contractes sota el supòsit d’un proveïdor únic”. “La posició predominant de SGAB dins de l’àmbit metropolità determina la presència de raons tècniques que fan que el contracte només pugui encomanar-se a un empresari determinat”. “…no és necessari que es tracti d’un subministrador únic possible en el mercat, si no que n’hi ha prou que es tracti d’un empresari concret i determinat encara que no sigui únic.” “És difícil imaginar la hipòtesis de l’existència de terceres empreses disposades a finançar una nova xarxa o fins i tot l’expropiació de l’existent”.

Atribució i valoració d’actius sense cap qüestionament, relacions concessionals però sense concessió, clàusules de contractes morts que resuciten per allargar el període de concessió, l’exempció de concurs públic per proveïdor únic,després no fa falta que sigui únic, hipòtesis imaginades del comportament d’altres competidors….Un autèntic exercici de malabarisme. Sembla que si aquest informe l’haguessin elaborat els assessors legals d’AGBAR no hauria pogut sortir millor per als interessos de l’empresa.

L’ACA escanya el servei metropolità de sanejament

Per a ser justos cal finalitzar dient que en la gestació d’aquesta operació hi ha intervingut de manera indirecta però important, la Generalitat a través de l’ACA. Aquesta Agència també es veu ofegada pel deute provocat per l’acumulació d’unes polítiques -dels diversos governs- de donar prioritat a les infrastructures viàries (carreteres, línia 9 de metro) sobre les ambientals, autoritzant des de la conselleria d’economia (Castells i altres ) a l’ACA a endeutar-se per a finançar-les i sufragar els serveis corresponents. Des de l’inici de l’arribada del Govern convergent des de l’ACA s’ha sotmès a un escanyament econòmic al sector de les depuradores d’aigües residuals públiques, amb greus perjudicis per al medi ambient, per a les empreses i pels seus treballador. En el cas e l’AMB s’han deixat d’aportar uns 40 M€ compromesos i necessaris per al ple funcionament d’aquestes instal·lacions metropolitanes. L’empresa metropolitana de sanejament EMSSA s’ha vist obligada a tancar la fase del terciari, i en conseqüència ha impossibilitar el desplegament de la distribució i possible comercialització d’aigua regenerada. La creació de l’empresa mixta AMB-AGBAR segur que ha estat influïda per aquest fet. No sabem si l’ha induït, si l’ha forçat, o simplement s’ha aprofitat l’oportunitat per a desplegar un pla prèviament covat de desfer-se de la gestió de les depuradores.

Contra el monopoli 

Si finalment la concessió del sistema en alta Ter- Llobregat no s’aconsegueix parar via legal (com desitjaríem) i es concedeix per 50 anys a en una empresa o grup d’empreses en les que AGBAR participa com a gestor del sistema.

Si igualment es tira endavant l’empresa mixta de la fusió EMSSA-AGBAR en la que aquest grup en serà el gestió de tot el cicle de l’aigua a l’Àrea Metropolitana de Barcelona.

Ens trobarem que aquesta empresa controlarà tots els mecanismes de gestió de la Regió Metropolitana de Barcelona, més de 4 milions d’habitants. Que tindrà el control de l’aixeta; és dir de la decisió en cada moment d’a on es treu l’aigua que es servirà i en quines proporcions. Aquesta empresa que té captacions pròpies no només del freàtic sinó també superficial del Llobregat a Sant Joan Despí pot prioritzar la seva pròpia aigua enfront altres de major qualitat. Queda liquidad la tornada de recursos al Ter d’acord amb el que preveia El Pla de Gestió de l’Aigua de Catalunya. La tarifa d’ATLL pujarà un 118% . Serà un monopoli que controlarà totes les fases del cicle de l’aigua. Aquest monopoli s’estendrà sense traves ni possibilitat de competència als serveis secundaris del cicle, serveis auxiliars, tècnics. Al ser empresa privada pot assignar aquestes feines a empreses del seu propi grup o afins sense les garanties de competència que ofereix el sistema públic. Enginyeries, serveis tècnics o jurídics especialitzats en temes d’aigua estaran sota el mantell d’un client omnipresent i pràcticament únic.

No estem en contra del grup AGBAR. Estem en contra del monopoli i clamem a les administracions públiques que aturin els processos de privatització que el farien possible.

(*) La reversió de serveis no municipalitzats

La opinió d’un expert: Joan Perdigó. ”El servei públic d’abastament d’aigua” Any 2003: “En els supòsits d’empreses privades que presten el servei domiciliari d’aigua potable en règim d’autorització o concessió anteriors a la llei local de 1955, i sense que aquest servei hagi estat mai objecte de municipalització, la finalització del període concessional, d’un màxim de 99 anys, també dona lloc a la reversió gratuïta en favor de l’entitat local dels bens afectats al servei. Encara que l’autorització, concessió contracte o altre títol o document original, ja sigui estatal o municipal, no contingui aquesta previsió, la reversió de les ja instal·lacions estava contemplada amb caràcter general a la Llei d’aigües de 1879. La sentència STS de 29 de maig de 2000 estableix la reversió gratuïta i la presumpció d’amortització en un cas d’aquests.”

Redacció CCOO

http://www.ccoo.cat/mobilitat/documentacio/infomobilitat/201209/agbar.html