Font: La Vanguardia

Autor: Antonio Cerrillo

La justícia s’ha tornat a mostrar incapaç de donar una resposta exemplar a una catàstrofe ambiental de gran escala a Espanya. I no és la primera vegada. Amb massa freqüència, els grans danys ecològics queden impunes. Ja es va veure en l’abocament de residus miners de Bolidén (Aznalcóllar).

La debilitat per defensar el medi ambient és tan gran que fa temps que alguns van arribar a la conclusió que no cal deslocalitzar les activitats més contaminants a Espanya a la recerca de normes menys exigents, i que el tercer món és aquí. Quan la justícia arriba tard i malament, perd el seu sentit bàsic. S’ha trigat onze anys a exculpar els acusats. Potser els responsables (¿armadors, l’empresa inspectora que va validar la navegació ) s’han perdut en l’oceà de la instrucció sumarial.

Però de res no serveix rabejar-se amb els jutges. És un fracàs col·lectiu de la societat espanyola. Es veia venir. Es necessita una justícia especialitzada en la persecució d’aquests delictes. Un jutjat gallec tan modest no estava en condicions d’afrontar un complex entramat de responsables polítics cuirassats i una indústria petroliera que, com a pirates, va poder ocultar la fallada estructural del vaixell en la seva estratègia per no assumir els costos ambientals de la seva activitat. Però el pitjor és que s’ha perdut el temps.

En aquests onze anys no s’ha armat la defensa dels ecosistemes amb una llei de responsabilitat ambiental que garanteixi de veritat les indemnitzacions per danys i tampoc no hi ha un protocol que designi un port refugi perquè no es repeteixi el desastre. ¿Nunca mais” o ¿outra mais” Allunyar el Prestige de la costa va ser, pels jutges, ¿discutible, però parcialment eficaç”, davant d’aquells que creuen que l’accident es va convertir en tragèdia quan, en el seu viatge a la quinta forca, la taca de quitrà va inundar el nord d’Espanya i el sud de França. Aquí qui contamina no paga. Els és rendible. Paguem els altres.