Notícies

L’aigua a Barcelona no és clara

A quarts de dotze de la nit arriba un camió-cisterna de BCNeta amb l’estómac buit i el pas mandrós

En un raconet de la Barceloneta, a tocar de la ronda Litoral i sota l’ombra altiva de l’edifici de Gas Natural, hi ha una cantonada discreta i solitària. A quarts de dotze de la nit només una filera de cotxes aparcats hi passa l’estona en repòs i, els pocs sorolls que s’hi senten, són del trànsit llunyà o d’algun gat de carrer revisant les papereres. Tot és molt tranquil fins que, sospesant la seva immensa lleugeresa, arriba un camió-cisterna de BCNeta amb l’estómac buit i el pas mandrós. S’atura davant d’una porteta metàl·lica on hi ha escrit “Ús exclusiu Bombers” i, després d’apagar el motor i posar el fre de mà, baixa un operari amb una T i l’obre. A l’interior hi ha una clau de pas que s’ajusta a la mànega d’absorció i, un cop fet l’encaix, comença a xuclar. L’operació dura una bona estona; la que cal per satisfer els tres mil litres d’aigua amb què s’atipa la cisterna del camió.

Aquesta escena no passa sempre però tampoc deixa de passar. Algunes nits és a quarts de dotze i prou. Altres es repeteix de matinada. Una vegada, dues o, fins i tot, més. I també hi ha nits en què la porteta metàl·lica d'”Ús exclusiu Bombers” reposa ignorada i en pau. Ho saben bé els qui caminen pel barri quan fa estona que és fosc: una que passeja la gossa, una que plega tard de treballar i un que treballa de nit, uns que fumen en un banc, el senyor gran que té insomni… uns quants ho testifiquen i, entre ells, hi ha qui ho troba curiós i hi ha qui té coses més interessants en què pensar però, el que crida l’atenció, és que n’hi ha que afirmen que allò està “prohibit.” Perquè passa. Encara que no passi sempre ni deixi de passar, passa. En una cantonada molt discreta i solitària, als peus de l’edifici de Gas Natural, que fa pocs anys va estar malalt i també és discret i solitari, passa de manera aleatòria, sempre quan és fosc, a tres-cents metres del mar i, en direcció contrària, a tres-cents metres d’on passen la nit els dofins del zoo.

La cosa podria quedar en anècdota o estrany costum de barriada si no fos per allò que hi ha qui diu que està “prohibit” i, sobretot, perquè altres veïnes d’altres carrers del districte sencer han observat, amb altres modalitats, diferents maneres de fer el mateix. La més freqüent, a més de ser la menys discreta, no deixa lloc per a equívocs; la poden veure constantment al Raval o al Gòtic les cambreres de nit, els taxistes i, de segur, la Guàrdia Urbana: arriba un d’aquells camions amb raspalls de pressió hidràulica de qualsevol dels carrers o les places que es reguen tres cops al dia, amb el dipòsit de 2000 litres completament sec, incapaç de seguir el ritme. Un operari en surt, obre una tapa quadrada o rectangular amb la llegenda “Aigua potable” i, després de connectar-hi el tub de succió, es disposa a regar el carrer. Quan acaba tanca la tapa i se’n va. Tal qual.

També asseguren que es fa igual a altres districtes, sobretot als més turístics, però ni ells ni cap de les seves companyes de rang tenen idea de quants litres d’aigua estem parlant

Alguns treballadors de BCNeta, quan senten un ambient còmplice on parlar sense embuts, ho confirmen amb un punt d’indignació a la veu. A l’hora de l’entrepà o, un cop mastegat, amb un cigarret o una birra de descans, asseguren que l’ús d’aigua potable per al reg urbà a Ciutat Vella és “descomunal.” També asseguren que es fa igual a altres districtes, sobretot als més turístics, però ni ells ni cap de les seves companyes de rang tenen idea de quants litres d’aigua estem parlant. Amb una resignació afectada asseguren que això ho saben els “de dalt.” Les instruccions venen “de dalt”, diuen arronsant les espatlles. Però, qui són els “de dalt”?

Destrament camuflada sota l’aspecte d’un servei a la ciutadania, a Barcelona, la gestió de la neteja municipal és un negoci que mou milions d’euros i que controlen quatre empreses que, tot just farà dos anys, van ser sancionades per la Comissió Nacional del Mercat i la Competència per “repartir-se els clients i les licitacions públiques.” Fomento de Construcciones y contratas (FCC), juntament amb Sacyr, ACS i Ferrovial, es reparteixen la brutícia de tot el plànol de la ciutat i, l’any 2015, 256,5 milions d’euros dels impostos dels barcelonins, prop d’un 10% de la despesa municipal. I qui és què mou els fils d’aquestes empreses? Sembla que vestir l’uniforme de BCNeta amb el logo de qualsevol de les quatre és la cosa més semblant a portar roba de marca. A tall de resum sensacionalista i, per desgràcia, escrupolosament real, es poden citar uns quants individus pel seu nom: FCC té com a accionista principal al multimilionari mexicà Carlos Slim, que és la tercera persona més rica del món segons la revista Forbes. La magnat espanyola Esther Koplowitz – Medalla d’Or al Mèrit Científic de la ciutat de Barcelona el 2014, quan el pujolisme sociològic repartia medalles. – n’és la segona accionista. No fa gaire va haver de sortir, per la porta del darrere del despatx de direcció i amb els objectes personals dins una caixa de cartó, un germà del polític espanyol Jaime Mayor Oreja, implicat en un escàndol de malversació fraudulenta amb diners públics. Això FCC, que a banda de la gestió de residus, la neteja viària o el manteniment de parcs i jardins també opera en el sector del subministrament d’aigua. Ferrovial està presidida per Rafael del Pino Calvo-Sotelo, que és la segona fortuna d’Espanya i el nebot del qui en fou president, Leopoldo Calvo-Sotelo. Sacyr, fundada l’any 1986 per una elit empresarial molt aplicada, té remenant les cireres a Manuel Manrique, vicepresident de Repsol, o a Demetrio Carceller, conseller de Gas Natural i president de Damm. Com FCC, també té algú enretirat discretament de direcció per decisions judicials. Més d’un, en aquest cas. Amb una causa judicial en marxa per pagar, suposadament, 200 000 euros a un ajuntament a canvi de l’adjudicació del servei de neteja. Per completar l’oligopoli municipal barceloní ACS té com a president a Florentino Pérez, que també ho és del club de futbol Real Madrid. ACS va rebre 1.350 milions d’euros del govern espanyol en concepte d’indemnització pel cas “Castor.” Aquesta gent són “els de dalt dels de dalt” dels que, complint instruccions, ens punxen l’aigua… els beneficiaris.

L’única informació amb què podem comptar els ciutadans és la recent campanya publicitària d’Aigües de Barcelona, “Barcelona és aigua”

La gestió de la neteja per part d’aquest reguitzell de milionaris la va possibilitar un contracte de l’any 2009, que va suposar un conflicte amb els sindicats i que Iniciativa per Catalunya ( partit llavors i avui al govern municipal) va qualificar de “Un pas endavant cap a una Barcelona més ecològica, sostenible, inclusiva, socialment justa i radicalment democràtica.” Passats uns anys, però, les xifres contradiuen al discurs: l’any 2008, per la neteja viària, es consumien 306.319 litres d’aigua freàtica i 30.820 litres de potable i, l’any 2013, se’n consumien 274.381 de freàtica i 100.776 de potable, fent un descens pel pendent de l’índex de sostenibilitat. Un descens que encara dura. Per afegir no-xifres a la contradicció diverses entitats, ciutadans individuals i el digital el crític.cat han denunciat en el passat i en el passat més recent que, des de l’ajuntament, no s’ha atès la seva petició de poder veure aquest contracte… ni sostenibilitat ni radicalitat democràtica. L’única informació amb què podem comptar els ciutadans és la recent campanya publicitària d’Aigües de Barcelona, “Barcelona és aigua.”, on s’afirma que “A l’àrea metropolitana de Barcelona l’aigua depurada i regenerada s’utilitza per netejar els carrers i regar les plantes, fet que implica un estalvi d’aigua potable important.” Això i poc més: la porteta metàl·lica dels Bombers a la Barceloneta. És allí, en aquella cantonada i quan és de nit, on se’ns explica la veritat més semblant a una certesa. I així ens va…

Només a Ciutat Vella un dia qualsevol 27 vehicles amb baldejadores aboquen 310 metres cúbics d’aigua embrutada a les clavegueres, que són un afluent de la depuradora i del mar

Si una porteta metàl·lica dels Bombers, que es justifica a si mateixa per la necessitat que en tenim davant d’un eventual incendi, pot arribar a beneficiar aquesta gent, aleshores estem oblidant el sentit comú que, en aquest cas concret, és una bona cosa; doncs en el seu benefici hi va implícita la nostra pèrdua. I el context no podria ser més advers pels perdedors: es rega la brutícia dels barris més turístics una vegada rere l’altre, sense descans. Només a Ciutat Vella un dia qualsevol 27 vehicles amb baldejadores aboquen 310 metres cúbics d’aigua embrutada a les clavegueres, que són un afluent de la depuradora i del mar. Es reguen 194 quilòmetres de vials i, a més de quaranta carrers i places, es fa tres cops al dia. Si per aquest aiguat grandiós del quotidià els recursos d’aigua freàtica són insuficients i algú es connecta a qualsevol font d’aigua potable, s’obre un conflicte en què els ciutadans som la part perjudicada. La porteta dels Bombers o la tapa rectangle de terra fan una doble funció, real i simbòlica, entre l’aigua i els seus explotadors il·legítims. Són el lloc des d’on ens roben. I, d’aquestes tapes i portetes, a la ciutat, n’hi ha milers i milers. Més vulnerables no podríem ser.

FACUA assenyala que Barcelona és, amb molt d’escreix, la ciutat on l’aigua és més cara dels Països Catalans

Per una part Aigües de Barcelona declara que l’ús de l’aigua s’enregistra des d’un centre de telecontrol, amb més de cent estacions remotes, que permet conèixer amb precisió les centrals d’elevació, els dipòsits d’emmagatzematge i les vàlvules de regulació de les canonades de transport. Segons la seva versió qualsevol fuita o manipulació seria localitzada i comptabilitzada. D’altra banda, privatitzar una companyia d’aigües suposa que l’aigua perd la seva categoria de bé públic per passar a entendre’s com un actiu que genera beneficis i que cal rendibilitzar. Si bé la primera versió contradiu les visites dels camions a les tapes i portetes la segona podria perfectament reforçar-la.

O sigui: els mateixos que ens han privat l’aigua podrien, si això els beneficiés, ser amables amb els seus semblants i deixar que siguin els bombers qui compleixin les normatives dels bombers i els ciutadans qui vetllin pel que és seu. Podrien, com qui no vol la cosa, estar-nos-la jugant. Un estudi de l’organització de consumidors FACUA assenyala que Barcelona és, amb molt d’escreix, la ciutat on l’aigua és més cara dels Països Catalans. L’estudi, que també assenyala les desigualtats injustificables de preus i tarifes entre municipis, conclou que la gestió pública de l’aigua seria l’única racional. També revela que, al conjunt de Catalunya, el preu mitjà s’ha disparat un 66% des de l’inici de la crisi. Aigües de Barcelona, a més, aplica descomptes a empreses i a la gestió municipal, que a la nostra ciutat són el mateix, resolent l’assumpte a la manera capitalista: els qui menys consumim som els qui més paguem. L’aigua, a Barcelona, no és aigua clara.

Font: La Directa

Article anterior

Agbar propone subir tarifas un 1,68% tras ganar 29 millones

Següent article

La preservació del Delta de l'Ebre una exigència de país @PDE

Sense comentaris

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *

Podeu fer servir aquestes etiquetes i atributs HTML: <a href="" title=""> <abbr title=""> <acronym title=""> <b> <blockquote cite=""> <cite> <code> <del datetime=""> <em> <i> <q cite=""> <strike> <strong>