Font: El Triangle

Només durant el 2012 es van iniciar 65.000 processos per tallar l’aigua a famílies catalanes que no podien pagar els rebuts, a la vegada que va incrementar-se la sobreexplotació dels aqüífers i dels rius, amb els consegüents impactes mediambientals.

Segons Enginyeria sense Fronteres, aquests són els principals efectes provocats per la privatització del servei d’aigua en molts dels municipis catalans. A través d’un informe, l’ONG analitza els greus perjudicis que ocasiona la cessió a mans privades d’aquest bé tan preuat.

Primerament, assenyala l’important encariment de les tarifes d’Aigües Ter Llobregat (ATLL), responsable de l’abastament de prop de 5 milions de persones i de bona part de l’activitat econòmica del país, cosa que ha significat un 26% d’augment directe dels rebuts a Barcelona i en moltes poblacions del seu entorn. «Es pot considerar que s’ha concentrat en un sol any l’augment que s’havia calculat per al 2019», afirma l’entitat. Una circumstància que també denuncia la plataforma Aigua és Vida, la qual hi afegeix el greuge ecològic que suposa la privatització de la gestió integral del cicle de l’aigua, on «les fonts naturals tenen un paper essencial per tenir aigua de qualitat i per a la preservació dels ecosistemes i dels entorns aquàtics».

Segons aquesta plataforma ambientalista, constituïda a mitjan 2011 en resposta a la concessió a ATLL de la gestió de l’aigua per part del Govern català, els aqüífers comencen a ser sobreexplotats i els cabals dels rius Ebre, Segre i Ter es posen en perill, una vegada «les empreses privades prioritzen, sempre en la recerca de beneficis a curt termini, la captació d’aigua dels rius i la construcció de transvasaments per fer-hi negoci».

Aigua és Vida s’ha erigit en el principal altaveu contra els articles de la Llei òmnibus que faciliten i permeten aquesta privatització, que, segons l’opinió de la plataforma, «afecta la sobirania del poble de Catalunya». Respecte a la polèmica cessió del control de l’aigua a l’empresa Aigües Ter Llobregat, considera que el seu objectiu no és oferir el servei d’aigua altruistament, sinó repartir beneficis entre els seus accionistes, «i en aquest cas ho fa a través d’un bé imprescindible per a la salut i el benestar de les persones», afirma Eloi Badia, portaveu de la plataforma. Segons Badia, «la privatització no té cap justificació econòmica, al contrari: preveu un augment del cost de l’aigua sense suposar el manteniment dels llocs de treball ni tampoc un millor servei per als veïns i per les veïnes».

Raig d’alternatives
Aigua és Vida també participa en la campanya que l’Ateneu Juvenil, Cultural i Naturalista de Girona impulsa per aconseguir que el servei municipal d’aigua en aquesta ciutat sigui 100% públic.

Ara mateix, explica Badia, l’empresa que s’encarrega del servei d’abastament i de part del sanejament és Aigües de Girona, Salt i Sarrià de Ter SA, de la qual el 80% de les accions està en mans de CaixaBank i Aqualia-FCC (la constructora de les obres del TGV).

«El 19 de desembre passat, durant el ple de l’Ajuntament, el govern municipal va acordar prorrogar la concessió fins a aquest pròxim 31 de març», explica Eloi Badia, davant la qual cosa «demanem que a partir d’aquesta data no es renovi la concessió i que la gestió de l’aigua passi a ser municipal i pública, ja que ha de ser gestionada com un bé públic, no com una mercaderia», insisteix. Fet i fet, a Girona el servei d’aigua ja va ser municipal entre el 1950 i el 1976, sense els impactes tan devastadors per a les butxaques de les famílies i per a l’entorn ecològic de la població.

En aquest sentit, Aigua és Vida recorda que hi ha moltes ciutats del món on la gestió de l’aigua és pública i funciona perfectament. No solament capitals europees, com ara París, que, després de municipalitzar el servei el 2010, ha passat de pagar diners a una empresa externa per a la gestió a tenir un benefici net de prop de 40 milions d’euros.

També un 20% de les poblacions catalanes han optat per defensar la gestió pública de l’aigua. És el cas de municipis mitjans com Mataró, Manresa, Reus, Vilanova i la Geltrú, Campdevànol, Tremp, Vilafranca del Penedès, el Prat de Llobregat o Arenys de Munt, on el model de gestió pública garanteix l’equitat en el servei per damunt de l’afany crematístic que guien les privatitzacions.

A Arenys de Munt, per exemple, l’acord assolit a l’octubre de 2011 per part del govern de coalició format per la CUP i CiU va suposar la cancel·lació del servei a l’empresa Sorea, filial d’Agbar, i el traspàs automàtic de la seva gestió a l’empresa municipal Aigües d’Arenys. Segons l’alcalde de la població, Josep Manuel Ximenis, quan l’Ajuntament va començar a gestionar-lo, va descobrir que el 36% de l’aigua es perdia per culpa de fuites i d’altres problemes que Sorea no s’havia ocupat d’esmenar.