Font: El9Nou

Autor: Sergi Solà, Membre del Grup de Defensa del Ter

Un consum mínim d’aigua en bon estat és un requisit indispensable per a la vida de les persones i les comunitats. Aquest fet fàcilment acceptat desencadena dues dinàmiques clarament diferenciades, però no del tot contràries, i entremig tots els matisos que vulguem.

La primera dinàmica és la necessitat ciutadana d’assegurar i protegir l’accés a aquesta aigua. En un sentit ampli podríem ampliar aquesta dinàmica també a la voluntat d’assegurar el bon estat dels rius i aqüífers des d’on l’aigua es capta. En aquesta línia va l’Assemblea de les Nacions Unides quan l’any 2010 declara l’accés a l’aigua potable i al seu sanejament com un dret humà bàsic; o la primera ILP europea en favor del dret humà d’accés a l’aigua i contra la seva mercantilització (aconseguint fins aquest setembre un total de 1.857.605 en 29 estats membres de la Unió Europea).

La segona dinàmica és l’avarícia. Davant d’un consum rígid (no en podem prescindir, de l’aigua) i uns mercats captius (no podem canviar de xarxa d’aigua fàcilment), el negoci de la gestió d’aquesta xarxa, si passa a mans privades, és un negoci segur. Dins d’aquesta lògica, com més consum d’aigua més beneficis tindrà l’empresa que gestiona la xarxa i factura aquesta aigua.

En el cas d’Osona, a més, tenim un element afegit: les aigües dels aqüífers contaminades per l’excés de nitrats generats per la indústria porcina. Una demostració del ¿qui contamina, no paga”. Amb els pous contaminats ha calgut buscar alternatives i construir una xarxa de captació al Ter (Osona sud, amb un cost d’uns 13 milions d’euros) i connectar-hi bona part dels municipis d’Osona.

Aquestes dues dinàmiques resolen les seves tensions en l’àmbit de la política. A Catalunya, la gestió del subministrament i sanejament de l’aigua és un servei públic competència dels ajuntaments. No obstant, aquests poden decidir com organitzar-lo: directament o indirectament amb diferents tipus de concessions a empreses privades.

Si no posem pes a la balança de la ciutadania i en favor de la primera dinàmica que exposava ens trobarem dominats per la forta pressió per part de les empreses privades per acaparar el mercat de la gestió de l’aigua arreu. Tristament els càrrecs electes sovint han renunciat a fer política i s’han vist relegats a la gestió, a ser pràctics i possibilistes. Poques diferències es perceben entre ajuntaments d’esquerres i de dretes.

Sense anar més lluny aquesta setmana ha estat notícia, gràcies al Grup de Defensa del Ter, la situació a Roda de Ter, on des del passat 1 d’octubre i per un període de 15 anys Aqualia (del grup FCC, amb la Koplowitz i en Bill Gates com a màxims accionistes) gestionarà la xarxa municipal. L’any passat Manlleu va renovar per 20 anys amb Sorea (grup Agbar-Suez) i Vic té una concessió per 99 anys amb l’empresa privada Aigües Vic, SA. Concessions per períodes de temps abusius, on la transparència i la informació és coptada per l’empresa gestora. Durant tots aquests anys, l’interès per la recuperació de rius i aqüífers i el dret humà a un consum mínim d’aigua no seran a l’agenda.

L’externalització del servei d’aigua sense una capacitat reguladora forta (és a dir, amb una relació de poder favorable als ajuntaments), amb capacitat per rescindir el contracte de concessió i controlar la informació per protegir els interessos públics a través de normes que controlin preus, inversió i participació pública, es corre el risc de caure en pràctiques abusives per part de l’empresa que es perllonguen en el temps fins a la finalització de la concessió. Molts municipis han manifestat el seu enuig amb el servei, el manteniment deficient o amb l’incompliment d’inversions… però no poden fer res fins a la finalització del contracte, com l’Ajuntament de Torelló amb Sorea. Afortunadament a Catalunya també tenim exemples de gestió pública del servei com el Figaró, que ha remunicipalitzat recentment el servei d’aigua; Ripoll, amb una empresa pública de gestió del servei, o Congiac, un consorci públic que aglutina diferents municipis (Manresa, Campdevànol, Arenys de Munt, Mataró, el Prat de Llobregat…) per facilitar el servei d’aigua al seu municipi. També grans ciutats europees com París o Berlín han remunicipalitzat recentment el servei d’aigua demostrant que és una opció creïble, realista, atractiva i d’avantguarda.

Només la gestió pública de l’aigua pot garantir, a més de la qualitat i garantia del servei, la integració entre els seus objectius prioritaris la transparència i gestió participativa, la garantia d’accés a un consum mínim i universal vinculat a l’aigua vida, la desincentivació del consum sumptuari i el manteniment o recuperació del bon estat ecològic de les fonts de captació (rius i aqüífers). Una gestió municipal de l’empresa de l’aigua -si hi ha voluntat política i està ben gestionadaresultarà positiva per les arques municipals i repercutirà directament en la ciutadania (en qualitat del servei, reducció de preus i recuperació ambiental de les fonts de captació).

Una gestió clarament pública de l’aigua no és l’objectiu, és el camí. Perquè l’aigua ja és i seguirà essent un bé comú bàsic per a totes i tots. L’aigua és vida.