Article d’Alfons Quintà publicat a Eldebat.cat

Tot indica que serà confirmada la privatització de la fins ara empresa pública Aigües del Ter Llobregat (ATLL), en benefici del holding Acciona després d’un inacabat i insòlit enrenou jurídic i polític.

Es plantegen greus dubtes sobre com s’efectuen les concessions a la Generalitat. Inclús molts advocats s’hi poden perdre. Per això, el debat.cat reveladocumentació oficial inèdita. Són 85 pàgines. Molts lletrats constaran un procediment que mai no s’havien pogut imaginar. La qualitat jurídica de l’ordenament i del procedir de la Generalitat poden quedar per terra. Resulta incomprensible que l’oposició encara no n’hagi dit res.

És un cas important en si mateix i també per com la Generalitat, a iniciativa de Germà Gordó, antic gerent del partit de CDC, va crear, sense debat, mitjançant la “llei òmnibus” un organisme unipersonal en el terreny de la contractació administrativa que pot generar seriosos interrogants. Està situat per sobre de les meses de contractació. L’ús de procediments legislatius com la “llei òmnibus”, que és un galimaties de disposicions que no tenen res en comú, va ser criticat pel Tribunal Constitucional. Probablement tornarà a ser usat aviat per privatitzar l’Hospital Clínic de Barcelona i per acabar de rematar el Institut Català de la Salut.

Temps de corrupció 
El que ha passat en el cas del concurs per la privatització i concessió de l’explotació d’ATLL hauria d’haver fet saltar totes les alarmes. Estem en uns temps en que la corrupció, en sentit estricte i també l’ampli, així com el finançament dels partits, han generat una justificada alarma cívica.

La privatització d’ATLL és la més important de la història de Catalunya, afectant al subministre d’aigua de 4,5 milions de persones. El passat dia 6 de gener vaig publicar un article que no haig de rectificar gens. Pot servir per introduir el tema.

Congrés de l’Institut de l’empresa familiar 
Atès que la qüestió és complexa i ha estat objecte de tergiversacions greus des de la Presidència de la Generalitat, pot ser convenient iniciar l’exposició pel mètode cronològic.

Un antecedent clau va ser el congrés celebrat a Barcelona, del 10 al 12 del passat novembre (és a dir tretze dies abans de les eleccions del 25-N) per l’Instituto de la Empresa Familiar (IEF), una organització que agrupa empreses líders en diversos sectors clau.

Fins aleshores, l’IEF era presidida per l’editor José Manuel Lara, president del grup Planeta. Passà a ser-ho per José Manuel Entrecanales, president d’Acciona, holding espanyol de projecció internacional dedicat a l’enginyeria civil, infraestructures i grans construccions. L’empresa és controlada pel seu president.

En aquell moment, en el si de l’IEF hi prevalia la intenció d’efectuar a Barcelona una declaració contra el sobiranisme d’Artur Mas. No era una operació del nou o de l’antic president (que ja s’havia pronunciat) sinó de tot l’IEF, que és un poder fàctic de primer ordre, aplegant a grans financers i empresaris, catalans i espanyols.

Estímul de Mas a Acciona per presentar-se 
Estàvem a menys de dos setmanes de les eleccions i una declaració frontal antisobiranista va preocupar a Mas. Optà per apaivagar els ànims, cosa insòlita en Mas. Cercà que el posicionament antisobiranista fos suau. També instà a Entrecales a que es presentés al concurs per l’adjudicació d’ATLL, que la Generalitat anava a privatitzar, a un mes i mig vista. Mas va argumentar que el seu desig de que Acciona hi participés era una prova de l’obertura dels concursos públics catalans a empreses del conjunt d’Espanya. A Entrecanales la idea el va atraure.

En aquell moment, es donava per certa la presentació al concurs, amb fortes possibilitat de guanyar-lo, de només la Societat General d’Aigües de Barcelona (SGAB) empresa controlada per la multinacional d’origen francès Suez. És un altre holding, que va absorbir una empresa nascuda a Barcelona el 1919. També és coneguda per l’acrònim Agbar (Aigües de Barcelona).

Avui SGAB està controlada pel Grup Suez Environnement, SA, que compta en el seu si la històrica i cabdal “Lyonnaise des Eaux”. Aquesta proveeix d’aigua potable a més de dotze milions de francesos. La multinacional francesa Suez posseeix un 75,3 per cent d’SGAB, mentre que el 24, 2 per cent pertany a CriteriaCaixa Corp, el grup empresarial de “La Caixa”.

Agbar, va estar ben relacionada amb el Tripartit 
Sgab (o Agbar) no comptava amb massa simpatia dins de CDC, perquè havia mantingut molt bones relacions professionals amb el Tripartit.

A la vegada, s’esperava que hi participés Fomento de Construcciones y Contratas, la multinacional espanyola d’Esther Klopowitz. No va trobar un soci financer i no es presentà.

Finalment, només hi van concórrer SGAB i Acciona, aquesta darrera acompanyada de Ferran Rodés (president del diari independentista “Ara” i fill de l’empresari Leopold Rodés) i de Manuel Torreblanca, membre de la família Godia (Cros i Explosivos Rio Tinto). Acciona va incorporar com soci financer el banc brasiler BTG Pactual

Falsejar un concurs no és cosa fàcil, perquè tothom vigila a tothom. Ara bé, hi poden haver acords col·laterals, o diguem-ne “serrells”peculiars. O el que en francès se’n diu “cops de polze”. En parlaré de manera genèrica un altre dia. En aquest cas, inicialment no semblava que hi hagués d’haver cap escàndol especial. Donava confiança la qualitat professional dels coneguts alts funcionaris que composaven la Mesa de Contractació.

Com prevenció contra maleïts corsaris de CDC a Internet, haig de dir que no he tingut cap contacte, directe ni indirecte, amb les empreses Acciona, ni SGAB, ni la fins ara ATLL, ni amb cap dels seus dirigents, ni tampoc amb cap font de cap partit, ni amb cap membre de la Mesa de Contractació. He treballat amb la documentació que facilito. Tota és oficial i essencialment d’ús administratiu i judicial.

Lluís Recoder i sobretot Germa Gordó 
Vaig sospitar alguna possible anomalia quan vaig saber, de manera banal, investigant altres temes, que hi havia un enfrontament pel tema ATLL entre el conseller de Política Territorial i Sostenibilitat, Lluís Recoder i Germà Gordó, llavors secretari del govern, ara conseller de Justícia i ben abans, durant molts anys, gerent de CDC. Me’n informà una font gens interessada en el tema, del qual no en sabia res, excepte la batussa entre Gordó i Recoder. Aquest darrer creia que, en base a raons legals objectives, el concurs havia de ser guanyat per Acciona, mentre Gordó, m’informaren, preferia SGAB.

De boca a orella, es destacava el passat honest de Recoder i dels membres de la Mesa de Contractació, formada essencialment per alts funcionaris, a dia d’avui immaculats, de la Conselleria d’Economia i de la de Política Territorial. Eren quinze persones, comprenent-hi el secretari.

A Catalunya, una conjura de quinze persones corre el risc de ser sabuda l’endemà, fins i tot en els bars del Pallars. Personalment, la descarto. Com descarto la incapacitat de la Mesa de Contractació, que es decantà unànimement per Acciona. La composaven alts funcionaris molt bregats, sense cap mal antecedent. El procediment fou ben seguit per l’honest Lluís Recoder.

En guanyar Acciona, SGAB va presentar un recurs especial en matèria de contracció, davant el nou Òrgan Administratiu de Recursos Contractuals de Catalunya (OARCC), una creació Gordó dins de la pròpia Generalitat. L’OARCC va fallar a favor de Sgab i tot seguit la Generalitat (no pas Acciona) va presentar un recurs contenciós administratiu contra el propi òrgan de la Generalitat, OARCC. Atès que Acciona ja havia pagat un avançament de 300 milions i pres possessió d’ATLL, tirar-ho enrere seria un desgavell. Però pot ser possible.

La Generalitat deixa mal parada a la Generalitat!! 
L’OARCC és un nou òrgan unipersonal, del tot unipersonal, és a dir, composat d’un sol i jove funcionari, fins ara desconegut. Està adscrit a la presidència i per tant, la gran responsabilitat directa de la seva concepció i creació recau en Gordó.

El seu únic membre fou triat pel sistema de lliure designació. Pot dictar resolucions personals anul·lant decisions col·lectives. En el cas de Mesa de Contractació per ATTLL, aquesta tenia quinze membres que ho van acordar-ho de manera unànime.

Són fets que poden causar esgarrifances a administrativistes. Per fer-ho més pintoresc, resulta que en el recurs posterior de la Generalitat contra la resolució de l’OARCC de la Generalitat (ens de la Generalitat) el lletrat de la pròpia Generalitat (no de l’OARCC) destrossa els arguments i el procedir de l’OARCC. El recurs Constitueix la primera part (27 folis) dels documents penjants amb aquest article. Aconsello llegir-lo. L’actuació de l’OARCC (de la Generalitat) queda molt mal parada, per no dir que desmuntada jurídicament, per l’argumentació de la Generalitat diguem-ne pura.

L’element clau de concessió d’ATLL, per part de la Mesa de Contractació, era el preu de venda de l’aigua, com havia de ser. Era molt millor el preu de l’oferta d’Acciona que el de la SGAB. El text de presentació del recurs contenciós administratiu per part de la Generalitat, així com de solitud de suspensió de la resolució de l’OARCC sobre la decisió de la mesa de contractació i de mesures cautelars contra, ai las, l’actuació d’aquest òrgan de la pròpia Generalitat (OARCC) conté afirmacions realment insòlites i també justes. Tot és força al·lucinant: la Generalitat recorrent judicialment contra la Generalitat.

Totes les aparences indiquen que la situació de fet actual en que Acciona ja ha pres possessió de ATLL no variarà. Ho va fer en compliment del contracte firmat el 27 de desembre en base a l’adjudicació feta per la mesa de contractació. Si aquesta situació s’hagués de modificar a favor de SGAB, Acciona reclamaria danys i perjudicis per valor de moltes desenes de milions. A més, l’enrrenou jurídic, de llarga durada, que es produiria és incalculable.

Aparença fal·laç d’autogovern institucional 
És particularment insòlit perquè el nostre sistema està basat en el model de “droit administratif” (en francès arreu) i no pas el d’origen anglès de “rule of law”. Aquí tampoc no hi ha un autogovern institucional, sinó algunes aparences que fan riure. Algú podia comparar la soviètica i obedient TV3 (aspectes que es complementen) a la realment independent BBC, sempre acusada de ser conservadora quan manen els laboristes i de ser laborista quan manen els conservadors?

En el sistema d’autogovern institucional, el legislatiu juga un paper clau, de manera constant. Aquí va ser l’executiu que va fer passar sense discussió, per la via de la impresentable “llei òmnibus” una disposició de gran abast, com es veu. Tot era una mera emanació de l’executiu. De govern institucional ni cinc, per més que es digués que l’OARCC era “independent””. De veritat?

Mas violant el principi de legalitat 
El sistema d’autogovern institucional anglosaxó – i ara també de la Unió Europea – és una potenciació de la separació de poders, afavorint el legislatiu respecte a l’executiu. Aquí es fa el contrari. Si aquí es parla d’un òrgan imparcial, ningú s’ho creu. Algú es pot pensar que Mas, Gordó i Homs s’ho poden tan sols imaginar? Cal recordar que Mas ha violat mil vegades, de manera pública, solemne i cofoia, el principi de la legalitat, atacant obertament i genèricament a les Constitucions, al Dret, als Tribunals i tot el que li ha semblat útil. Útil per a ell, per descomptat.

Arreu del món, hi ha una voluntat de subtraure paquets sencers de l’administració a les influències polítiques partidistes. Aquí descarament, o envernissadament es va en sentit contrari. Per això, el mot sobiranisme – que sempre és relatiu a l’Estat – ha fet desaparèixer el mot, més antic i amb vessants només culturals, nacionalisme. Els matisos lèxics solen ser reveladors.

Estalvi de trenta milions pels consumidors 
En la pàgina 25 del recurs de la Generalitat contra l’OARCC, aportat a aquest article, s’afirma: “en termes de facturació anual la tarifa de SGAB suposa que els consumidors en el seu conjunt hagin de pagar anualment trenta milions d’euros més pel consum d’aigua”. Ara bé, SGAB va obtenir millor puntuació tècnica (20 punts) per 13 d’Acciona, mentre que en la puntuació econòmica (és a dir el preu de l’aigua a pagar per l’usuari) hi havia una diferència de sentit contrari, molt superior. En total eren 74,73 punts a favor d’Acciona contra només 31,09 per SGAB.

Per tant és va adjudicar a Acciona, signant-se el corresponent contracte el 27 de desembre. Però resulta que sis dies després, el tan esmentat organisme unipersonal (OARCC) creat sota el comandament de Germà Gordó, va anular aquella decisió, estimant el recurs especial en matèria de contractació presentat per SGAB.

L’OARCC va argumentar en base a les condicions tècniques. Però la documentació adjuntada a aquest article, en concret el recurs sotscrit per l’advocat de la Generalitat, desmunta els raonaments d’aquella oficina unipersonal – repeteixo: unipersonal – formada només per un funcionari fins llavors gens conegut, Juan Gallo Sallent.

Funcionari desconegut lloat per la premsa “amiga” 
Significativament, aquest funcionari, trobat per Gordó, va ser nomenat l’u de juny passat quan estaven al caure moltes privatitzacions milionàries. Ho va ser, faltaria més, pel sistema de lliure designació, que, sigui dit irònicament, no és el millor. Òbviament, el “deus ex machina” de tot plegat va ser, com no podria ser altrament, Germà Gordó.

Se’m van aixecar totes les antenes quan vaig veure que la premsa subvencionada va començar a fer lloances espectaculars del desconegut Gallo. Superaven tot el que s’hagués pogut dir mai de cap funcionari de la Generalitat, des del retorn de Tarradellas ençà. Francament, i sincerament els mèrits que pogués tenir no eren ja aleshores comparables als dels funcionaris que havien acordat la concessió, que són ben coneguts. No crec que l’argumentació exposada per l’advocat de la Generalitat afavoreixi la imatge de Gallo.

El paper de la premsa amiga del poder 
En la premsa amiga de la presidència de la Generalitat, fins i tot hi va haver una referència amable i aigualida al pare de Juan Gallo, el periodista Federico Gallo. Mai no he estat partidari de criticar a ningú usant la seva família. Els mèrits i demèrits són coses personals. Però només és fer de notari dir que Federico Gallo va ser un periodista franquista, director al mateix temps, a inicis dels setanta, dels dos diaris d’El Movimento, Solidaridad Nacional i La Prensa. Més tard, sempre sota la dictadura, fou governador civil d’Albacete i de Múrcia. Gallo pare va ser temut pels seus atacs a periodistes antifranquistes, i no només. Jo en vaig ser una víctima. Si s’ha d’oblidar, oblidem-ho. Però evitem envernissar res.

Semblava lògic vincular a Gordó l’origen d’aquelles expressions admiratives respecte a Juan Gallo. En tot cas ara l’actuació de Gallo rep un seguit de crítiques molt dures per part, ai las, del propi advocat de la Generalitat. Estan en les primeres 27 pàgines de la documentació que acompanya aquest text. Val la pena llegir-les.

La privatització més important de tots els temps 
Aquest llarg article, malgrat que he tingut en el cap, per analogia, el principi de l’“economia processal” exposa fets clau. Però no pot mostrar el que no sé. És a dir, el que hi pot haver-hi hagut o haver, sota la taula, en la privatització més important de la història de Catalunya.

En canvi, és evident que hi hagut dissonàncies a la Plaça de Sant Jaume. També ho és que la creació de l’OARCC parteix de moltes incògnites i en genera més. Per descomptat, Gordó té dret a la presumpció d’innocència, però sempre és millor que no calgui esmentar aquest principi. És el que passa respecte a la infinita majoria de persones i en relació a un nombre més minso i variable de polítics.

Queixa Diplomàtica Francesa 
Quant a efectes més precisables, una font diplomàtica em diu que la SGAB ja ha expressat al govern francès el seu disgust per com ha anat tot, malgrat que no ha acabat encara. A França, Suez Environnement és un poder econòmic de primeríssima magnitud, com ho és Acciona a Espanya.

No es tracta de posar cap llufa ni d’emular la repugnant justícia (o injustícia) del circ romà. Precisament per evitar-ho s’ha d’aclarir l’inefable concurs de privatització d’ATLL. Espero que la documentació que aporto hi pugui contribuir. Seria monstruós que tot finalitzés amb quatre cabòries del mal advocat i bon còmic que és Francesc Homs Molist. Ell, Mas i Gordó formen la tríada més poderosa de Catalunya. Crec que això no és bo ni ho serà mai. És crucial i urgent recuperar o enfortir el principi de la legalitat, evitant un mullader més, que encara presenta grans incògnites. El Parlament les hauria de poder aclarir, a fons i definitivament. Ara només estem en l’epidermis. Però ja és veu que, en síntesi, no som “els millors”.